AMB EL PRIMER EQUIP DIRECTIU




Mercè Guilera, Concepció Puigdefàbregas, Francesca Ragolta i Mercè Bayarri.

"Tenim la satisfacció de veure els centres en ple rendiment i a mans de persones que valoren la línia genuïna que els distingeix."
Mercè Guilera
Directora general de l’Escola Garbí-Institució Pere Vergés fins al 1991.
"Vaig conèixer l’Escola del Mar quan es va ubicar al Roserar de Montjuïc. La meva professora de piano era mestra a l’Escola del Mar i em va convidar a fer-hi un concert. Aquell dia vaig conèixer el senyor Pere Vergés i em va impressionar la seva gran personalitat, d’arrels profundament humanístiques, la seva ideologia pedagògica i l’ambient exquisit que transmetia aquella escola. L’ideari educatiu de Pere Vergés em va captivar, em vaig oferir per impartir-hi classes de música i, així, vaig anar freqüentant l’escola. Anys després, vaig ser convidada a col·laborar en el projecte de la creació de Garbí, i vaig passar a ser membre actiu de la Comissió Promotora.
L’arquitecte Oriol Bohigas va concebre l’Escola Garbí com una petita ciutat, preveient que l’obra s’hauria de fer per etapes, però de manera que el resultat final no fos un edifici fet a base d’afegits. Pocs anys després de la inauguració de Garbí i amb l’edifici encara afectat per obres i ampliacions, la demanda de matrícules ens va portar a cometre un acte agosarat, però igualment engrescador: la creació de la Institució Pere Vergés, situada a la finca del Mas Ram de Badalona, que acolliria alumnes del Maresme i també els de Barcelona que ja no tenien cabuda a Garbí.
Tenim la satisfacció de veure els centres en ple rendiment i a mans de persones que valoren la línia genuïna que els distingeix: preparar els futurs ciutadans d’un món que està experimentant canvis molt ràpids i profunds. Hauran de moure’s i desenvolupar-se en les regles que els imposarà la societat que els tocarà viure, però ho faran dotats d’uns coneixements sòlids –científics i humanístics–, hauran après l’exercici dels drets i deures que la convivència i la col·lectivitat requereix i estaran conscienciats del do meravellós de la llibertat pròpia, i que comporta, inexorablement i generosament, el respecte per la diversitat i la llibertat dels altres."
L’arquitecte Oriol Bohigas va concebre l’Escola Garbí com una petita ciutat, preveient que l’obra s’hauria de fer per etapes, però de manera que el resultat final no fos un edifici fet a base d’afegits. Pocs anys després de la inauguració de Garbí i amb l’edifici encara afectat per obres i ampliacions, la demanda de matrícules ens va portar a cometre un acte agosarat, però igualment engrescador: la creació de la Institució Pere Vergés, situada a la finca del Mas Ram de Badalona, que acolliria alumnes del Maresme i també els de Barcelona que ja no tenien cabuda a Garbí.
Tenim la satisfacció de veure els centres en ple rendiment i a mans de persones que valoren la línia genuïna que els distingeix: preparar els futurs ciutadans d’un món que està experimentant canvis molt ràpids i profunds. Hauran de moure’s i desenvolupar-se en les regles que els imposarà la societat que els tocarà viure, però ho faran dotats d’uns coneixements sòlids –científics i humanístics–, hauran après l’exercici dels drets i deures que la convivència i la col·lectivitat requereix i estaran conscienciats del do meravellós de la llibertat pròpia, i que comporta, inexorablement i generosament, el respecte per la diversitat i la llibertat dels altres."
Text extret de l'entrevista realitzada a Mercè Guilera amb motiu de la publicació del llibre "40 anys educant ciutadans" (2006).

"És un goig veure com l’Escola ha anat superant obstacles i adaptant-se a totes les etapes de creixement constant."
Concepció Puigdefàbregas
Mestra a l’Escola del Mar. Secretària general de l’Escola Garbí-Institució Pere Vergés fins al 1990.
"Durant la dècada de 1950, els meus estudis musicals em van encaminar a l’Escola del Mar per impartir-hi classes de música. Em vaig trobar de seguida molt a gust amb el treball i, en general, l’ambient d'aquella escola em va captivar. El director, Pere Vergés, em va acollir càlidament i la meva integració va ser immediata. Al cap d’uns anys de col·laboració, alternant les classes amb la secretaria de direcció, em va proposar entrar en el projecte de la futura Escola Garbí. Mestres, pares, antics alumnes i amics van tenir converses per trobar la forma més adient i, a la vegada, possible de continuar l’obra pedagògica del mestre Pere Vergés.
El primer curs molts dels alumnes eren d’Esplugues, Sant Just Desvern, Cornellà, etcètera, perquè en aquesta zona no hi havia gaires escoles, però la majoria eren de Barcelona, fills d’antics alumnes de l’Escola del Mar i dels primers accionistes i col·laboradors. El curs 1966-1967 ja vam quedar desbordats per les sol·licituds i vam passar de 125 a 450 alumnes, amb la consegüent ampliació de locals i organització. El progressiu augment del nombre d’alumnes ens va fer pensar molt aviat en una nova escola, que l’any 1968 es va obrir a Badalona.
És un goig veure com l’Escola ha anat superant obstacles i adaptant-se a totes les etapes de creixement constant, tot i els canvis obligats de direcció i els moments polítics que ha viscut el país. Em considero afortunada d’haver estat una peça del grup fundacional de Garbí i agraeixo tot el que he rebut de positiu de l’Escola i la col·laboració de les persones que he tingut més properes."
Text extret de l'entrevista realitzada a Concepció Puigdefàbregas amb motiu de la publicació del llibre "40 anys educant ciutadans" (2006).
El primer curs molts dels alumnes eren d’Esplugues, Sant Just Desvern, Cornellà, etcètera, perquè en aquesta zona no hi havia gaires escoles, però la majoria eren de Barcelona, fills d’antics alumnes de l’Escola del Mar i dels primers accionistes i col·laboradors. El curs 1966-1967 ja vam quedar desbordats per les sol·licituds i vam passar de 125 a 450 alumnes, amb la consegüent ampliació de locals i organització. El progressiu augment del nombre d’alumnes ens va fer pensar molt aviat en una nova escola, que l’any 1968 es va obrir a Badalona.
És un goig veure com l’Escola ha anat superant obstacles i adaptant-se a totes les etapes de creixement constant, tot i els canvis obligats de direcció i els moments polítics que ha viscut el país. Em considero afortunada d’haver estat una peça del grup fundacional de Garbí i agraeixo tot el que he rebut de positiu de l’Escola i la col·laboració de les persones que he tingut més properes."

"No hi ha un perfil únic de mestre Garbí, i això penso que ha enriquit el nostre projecte."
Francesca Ragolta
Alumna de l’Escola del Mar (Montjuïc). Primera directora de l’Escola Garbí.
"El Roserar de Montjuïc és la meva escola de nena. Per a nosaltres, que vivíem una època fosca i grisa, l’escola era tot un món diferent, net i clar. Encara ara, quan ho recordo, revisc aquella sensació de pau, d’harmonia, d’alegria i serenor que sentia quan traspassava les portes de l’escola...
Recordo la bellesa de l’edifici i del mobiliari o el contacte amb els llibres. Vaig ser secretària del senyor Vergés i parlàvem sovint; s’interessava per les coses que fèiem a la classe, pel que llegia... Era un model molt diferent a l’escola trista i memorística de l’època. Recordo la meva preocupació abans d’obrir l’Escola Garbí. Em preguntava què passaria el primer dia de curs, i els següents!... Com s’adaptarien, com actuarien aquells nens i nenes, petits i grans, que ens arribaven de diverses procedències. Però la veritat és que de seguida es van fer a l’Escola; va ser com un petit miracle. L’equip de mestres havíem aconseguit, inicialment, crear uns espais que els nens van anar omplint fins que es va arribar a respirar aquella atmosfera inconfusible, especial. La de la meva escola de sempre.
Els primers anys de Garbí dedicàvem els estius a preparar els mestres i professors que s’havien d’incorporar el curs següent. Era important, en les converses i activitats prèvies, esbrinar si aquella persona es trobava en la nostra línia, en la nostra manera de fer. En aquest sentit, però, he de dir que no hi ha un perfil únic de mestre Garbí, i això penso que ha enriquit el nostre projecte."
Text extret de l'entrevista realitzada a Francesca Ragolta amb motiu de la publicació del llibre "40 anys educant ciutadans" (2006).
Recordo la bellesa de l’edifici i del mobiliari o el contacte amb els llibres. Vaig ser secretària del senyor Vergés i parlàvem sovint; s’interessava per les coses que fèiem a la classe, pel que llegia... Era un model molt diferent a l’escola trista i memorística de l’època. Recordo la meva preocupació abans d’obrir l’Escola Garbí. Em preguntava què passaria el primer dia de curs, i els següents!... Com s’adaptarien, com actuarien aquells nens i nenes, petits i grans, que ens arribaven de diverses procedències. Però la veritat és que de seguida es van fer a l’Escola; va ser com un petit miracle. L’equip de mestres havíem aconseguit, inicialment, crear uns espais que els nens van anar omplint fins que es va arribar a respirar aquella atmosfera inconfusible, especial. La de la meva escola de sempre.
Els primers anys de Garbí dedicàvem els estius a preparar els mestres i professors que s’havien d’incorporar el curs següent. Era important, en les converses i activitats prèvies, esbrinar si aquella persona es trobava en la nostra línia, en la nostra manera de fer. En aquest sentit, però, he de dir que no hi ha un perfil únic de mestre Garbí, i això penso que ha enriquit el nostre projecte."

"Quan es parla de feina ben feta, m’agradaria fer ressaltar el treball dels mestres i col·laboradors que he tingut a l’Escola durant aquests anys."
Mercè Bayarri
Alumna de l’Escola del Mar (Montjuïc i Guinardó). Mestra de l’Escola a Esplugues durant dos cursos i directora pedagògica a Badalona durant 32 anys. Es va jubilar l’any 2000.
"Sempre he pensat que vaig tenir molta sort d’haver pogut ser alumna de l’Escola del Mar, en les èpoques del Roserar de Montjuïc i del Guinardó. Les vivències més entranyables giren al voltant de la Vida Social i de pensar què se sentia en formar part d’un dels tres colors. Al marge del que s’entén per ‘fer classe’, donava una autèntica formació humanística: responsabilitat, puntualitat, interès per la feina ben feta..., eren paraules bàsiques del nostre vocabulari i del nostre quefer diari.
Recordo molt bé la conversa amb el senyor Vergés quan em va encomanar la direcció pedagògica de la Institució Pere Vergés. Era el curs 1966-1967 i jo era mestra d’una classe a l’Escola Garbí. Em parlà d’un nou centre a Badalona, al peu de la Conreria, que s’inauguraria el curs 1968-1969. Amb aquella autoritat natural que tenia em va dir: ‘Mira, Bayarri, he pensat que tu hauries d’anar de directora a la nova institució’. I així va ser. Durant els dos primers cursos –el senyor Vergés va morir el setembre de 1970– vaig tenir la sort de comptar amb l’assessorament pedagògic del meu mestre. Vam crear un bon equip pedagògic i l’Escola ha sobreviscut al pas del temps. Hi som i ha crescut.
Sovint m’han parlat del temps que he estat a la Institució Pere Vergés com uns anys de feina ben feta. Jo no ho diria així; jo només diria que són anys de plena dedicació i gran responsabilitat. El que sí m’agradaria fer ressaltar, quan es parla de feina ben feta, és el treball dels mestres i col·laboradors que he tingut a l’Escola durant aquests anys."
Text extret de l'entrevista realitzada a Mercè Bayarri amb motiu de la publicació del llibre "40 anys educant ciutadans" (2006).
Recordo molt bé la conversa amb el senyor Vergés quan em va encomanar la direcció pedagògica de la Institució Pere Vergés. Era el curs 1966-1967 i jo era mestra d’una classe a l’Escola Garbí. Em parlà d’un nou centre a Badalona, al peu de la Conreria, que s’inauguraria el curs 1968-1969. Amb aquella autoritat natural que tenia em va dir: ‘Mira, Bayarri, he pensat que tu hauries d’anar de directora a la nova institució’. I així va ser. Durant els dos primers cursos –el senyor Vergés va morir el setembre de 1970– vaig tenir la sort de comptar amb l’assessorament pedagògic del meu mestre. Vam crear un bon equip pedagògic i l’Escola ha sobreviscut al pas del temps. Hi som i ha crescut.
Sovint m’han parlat del temps que he estat a la Institució Pere Vergés com uns anys de feina ben feta. Jo no ho diria així; jo només diria que són anys de plena dedicació i gran responsabilitat. El que sí m’agradaria fer ressaltar, quan es parla de feina ben feta, és el treball dels mestres i col·laboradors que he tingut a l’Escola durant aquests anys."